Els Orígens de les Cartes (Segle XV)

Els Orígens de les Cartes (Segle XV)

Introducció

La història del tarot no comença en temples místics ni en societats ocultes, sinó a les corts renaixentistes del nord d'Itàlia. A mitjans del segle XV, famílies adinerades van encarregar belles baralles de cartes pintades a mà per a un joc anomenat "tarocchi" o "trionfi" (triomfs). No eren eines d'endevinació, sinó naips de luxe que amb el temps evolucionarien cap al tarot que coneixem avui.

El Naixement del Tarocchi

Cap al 1440, a les corts de Milà, Ferrara i Bolonya, va aparèixer un nou tipus de baralla. Els naips estàndard (semblants als moderns, amb quatre pals) ja existien a Europa des de finals del segle XIV, probablement importats del món islàmic a través de les rutes comercials. Però els nobles italians volien alguna cosa més elaborada, alguna cosa que exhibís la seva riquesa, educació i refinament cultural.

La innovació va ser senzilla però significativa: a més de les quatre cartes de pal (semblants a Copes, Ors, Espases i Bastons), els artistes van afegir un cinquè pal de 21 cartes de triomf permanents més una carta especial anomenada "El Boig". Aquestes cartes de triomf representaven imatges al·legòriques: virtuts, planetes, rols socials i temes religiosos. Juntament amb els quatre pals originals, això va crear una baralla de 78 cartes.

Les Baralles Visconti-Sforza

Les baralles de tarot més antigues que es conserven són les Visconti-Sforza, encarregades pel duc de Milà i pintades per artistes de renom com Bonifacio Bembo cap al 1450. Aquestes obres mestres pintades a mà sobre fons de pa d'or eren símbols d'estatus, encarregades per a casaments i celebracions.

Les imatges d'aquestes primeres cartes reflectien la cosmovisió de la Itàlia renaixentista: figures religioses (El Papa, La Papessa), virtuts (La Temprança, La Justícia, La Fortalesa), cossos celestes (El Sol, La Lluna, L'Estrella), classes socials (L'Emperador, L'Emperadriu) i conceptes al·legòrics (La Roda de la Fortuna, La Mort, El Món).

El Tarot com a Joc

Durant els 300 anys següents, el tarot va continuar sent principalment un joc: un sofisticat joc de bases semblant al bridge, jugat arreu de França, Itàlia, Suïssa i parts d'Alemanya. Diferents regions van desenvolupar les seves pròpies variants: el "Tarot de Marsella" francès, el "Tarocco Piemontese" italià, la baralla "1JJ" suïssa.

El joc era purament recreatiu. No hi ha cap evidència històrica que el tarot s'usés per a l'endevinació abans de finals del segle XVIII. Aquest és un fet crucial, sovint enfosquit per les concepcions errònies modernes sobre els "orígens antics" del tarot.

Distincions Clau

És important comprendre el que el tarot NO era als segles XV-XVI:

• NO era egipci: les afirmacions d'orígens egipcis són invencions del segle XIX
• NO era cabalístic: les connexions amb el misticisme jueu van arribar molt més tard
• NO era ocult: les cartes no tenien cap associació amb la màgia ni la cartomància
• NO era antic: el tarot és una creació renaixentista, no prehistòrica

Les cartes representaven temes renaixentistes comuns —imatges cristianes, virtuts clàssiques, símbols astrològics—, tots familiars per als europeus cultes de l'època.

Comença l'Evolució

Cap al segle XVIII, el Tarot de Marsella s'havia convertit en el patró dominant, especialment a França. Era una baralla impresa en xilografia i produïda en massa (ja no eren articles de luxe pintats a mà), usada àmpliament per al joc. Aquesta estructura estandarditzada —22 Arcans Majors i 56 Arcans Menors— es convertiria en la plantilla de gairebé totes les baralles de tarot futures.

Però no va ser fins a finals del segle XVIII que els ocultistes francesos van començar a mirar aquestes cartes de joc i imaginar-hi significats esotèrics ocults. Aquesta transformació —de joc a eina espiritual— és el tema de lliçons posteriors.

Conclusió

Comprendre els orígens mundans del tarot com a naips de luxe ens ancora en la realitat històrica. El tarot no va ser transmès per antics sacerdots ni per savis místics. Va ser creat per artistes i fabricants de cartes italians per a l'entreteniment. Això no disminueix el seu poder espiritual actual; més aviat mostra com la creativitat humana, l'art i la construcció de significat cultural poden transformar objectes simples en profundes eines d'introspecció.

La longevitat de les cartes i la seva evolució de joc a eina d'endevinació són testimoni del seu ric vocabulari simbòlic i el seu poder arquetípic, qualitats que eren presents en les imatges renaixentistes des del principi.